Hi ha tants de versos que em són imprescindibles
Dimecres vaig participar al Ple extraordinari del Consell escolar de les Illes Balears que es dugué a terme a l'IES Juníper Serra, a Son Cladera. La sessió va ser de matí i horabaixa, així que dinàrem allà mateix. A més d'un bon àpat, també vaig compartir una tertúlia agradable. Just quan el president del CEIB ens convidava a tots a prosseguir la sessió, jo acabava de desvetllar als meus contertulians la meva debilitat per la poesia i havia descobert que cap dels dos no compartia amb mi aquesta afecció.
Tanmateix, supòs que una mica influïts pel bon clima de la trobada i per la meva defensa aferrissada de la poesia, acabàrem la nostra improvisada conversa amb la petició d'alguna recomanació. Miquel Àngel Riera i Maria-Mercè Marçal, vaig dir jo sense pretensió d'antologia, però podria haver dit un parell de dotzenes més: hi ha tants de versos que em són imprescindibles!
Enc que sembli que no, tengué un principi.
Ara és tan natural, que no pareixen meves
totes les hores d'abans, d'abans que tu existissis.
M'ha entrat un tremolor, aquest capvespre
de setembre aigualit: és que pens que ens trobàrem
un dia, a un lloc, tu i jo: pogué no ocórrer.
Hauria estat senzill! Potser i tot aquell dia
t'hauria a tu semblat, des del teu món, perfecte,
i, des del meu, a mi, tot un noble transcórrer.
Res no hauria avisat del que perdíem.
Tu no series tu: potser ara hi hauria
una ombra vora meu patint el tràgic
destí d'haver de ser el que tu no series.
Talment com succeí, pogué no ocórrer.
Tant a tu com a mi, cadascú dins ca seva,
potser ens haurien dit "Has tengut un bon dia?",
i hauríem dit que sí, espargint existència
com qui vessa un saler damunt la taula.
Just hi pens i m'esglai: aquests milers de dies,
aquest gaudi exultant, els guanys, les coses,
la salut, tants de llibres, els amics, la casa...,
sense haver existit tu,
tot seria tan curt, tan poca cosa...
Miquel Àngel Riera
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Maria-Mercè Marçal
Categoria: General. Comentaris: (6). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »
1. Mateu Matheu | 12-12-2008 a les 05:37
“Poets are unstable, least to be trusted”.
Jo hi afegeria aquest vers d'aquí damunt, de Geoffrey Hill. D'aital inestabilitat i debilitat els parisins en diuen ‘apprendre à penser contre soi-même’.
2. andreucaballero | 12-12-2008 a les 16:13
OPINIÓ
Hi ha persones assenyades
que opinen que escriure
poesia és perdre el temps
i tudar paper. I jo també.
Lluís Maicas
3. Mateu Matheu | 13-12-2008 a les 01:29
[...]
There is a kind of sanity that hates wed-dings
but bears an intelligence of grief
in its own kind. There are achievements
that carry failure on their back, blindness
not as in Brueghel, but unfathomably
far-seeing.
‘ In Memoriam: Gillian Rose’. Geoffrey Hill dins A Treatise of Civil Power
4. andreucaballero | 13-12-2008 a les 03:16
Sur la page blanche personne ne répond
A qui parle d'amour
Et les mots tombent comme des cailloux
Au fond d'un lac.
Rien à dire. Quiconque n'est personne
Il faut aller pourtant
En répétant sur tous les tons les mêmes mots
Jusqu'à l'épuisement
Jean-Michel Maulpoix (Dans l'interstice)
5. Mateu Matheu | 13-12-2008 a les 04:33
“We make out of the quarrel with others, rhetoric,
but of the quarrel with ourselves, poetry”*
W. B. Yeats
(*)‘Anima Hominis’. “Essays” (1924)
6. andreucaballero | 13-12-2008 a les 04:56
What is poetry?
todo lo que se dice es poesía
todo lo que se escribe es prosa
todo lo que se mueve es poesía
lo que no cambia de lugar es prosa
Nicanor Parra (Chistes para desorientar a la poesía)