Vivim junts. Decideixen ells
Ahir volia escriure un post per comentar el nou binomi que ha posat de moda el jocobinisme espanyol per oposar-se al lliure exercici democràtic del dret a l'autodeterminació del poble kosovar i del qual s'han fet àmpliament ressò els mitjans de comunicació: "independència unilateral". (Són dignes d'estudi algunes cròniques que expliquen que l'any 1991 Eslovènia i Croàcia s'independitzaren, i més tard també ho feren Bòsnia i Hercegovina i Macedònia. I que ara Kosovo ho ha fet unilateralment. Aquest rocambolesc subterfugi, només aplicable a Kosovo, em recorda a allò del "cese temporal de la convivència matrimonial").
Avui, en principi, ja no en feia comptes parlar-ne perquè Joan Lliteres se m'ha avançat unilateralment. Això no obstant, he llegit aquesta notícia i m'ha fet replantejar-me la qüestió: "La Vicepresidenta del Gobierno, María Teresa Fernández de la Vega, ha expresado el deseo del Gobierno (d'Espanya, per descomptat!) de que sean los propios cubanos y cubanas los que decidan su futuro". Unilateralment? Fosques!, com si no?
Ha estat aleshores quan he recordat la frase utilitzada per ZP per oposar-se al Pla Ibarretxe i de la qual està tan satisfet (el PP fa escola) que l'ha elevat a eslògan electoral: "Vivimos juntos. Decidimos juntos". Curiosament, la LLEI 15/2005, de 8 de juliol, per la qual es modifiquen el Codi Civil i la Llei d'Enjudiciament Civil en matèria de separació i divorci, que signa el president espanyol, diu:
"La reforma que s'escomet pretén que la llibertat, com valor superior del nostre ordenament jurídic, tingui el seu més adequat reflex en el matrimoni. (...) aquesta llei persegueix ampliar l'àmbit de llibertat dels cònjuges quant a l'exercici de la facultat de sol·licitar la dissolució de la relació matrimonial.
Amb aquest propòsit, s'estima que el respecte al lliure desenvolupament de la personalitat, garantit per l'article 10.1 de la Constitució, justifica reconèixer major transcendència a la voluntat de la persona quan ja no desitja seguir vinculat amb el seu cònjuge. Així, l'exercici del seu dret a no continuar casat no pot fer-se dependre de la demostració de la concurrència de causa alguna, doncs la causa determinant no és més que la fi d'aquesta voluntat expressada en la seva sol·licitud, (...)".
Categoria: General. Comentaris: (0). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »